El projecte
Sempre m’han agradat els països nòrdics, amb el
seu clima fred i auster, els seus paisatges, els seus pobles i ciutats endreçades
i la seva gent civilitzada i tranquil·la. He viatjat per Europa en diferents
mitjans de transport: vaixell, avió, cotxe, autocaravana, tren, bicicleta,
caminant… de tots aquests potser la bicicleta és el que sempre m’ha atret més.
Viatjar en bicicleta requereix estar mínimament en forma i té unes certes
limitacions. Però tot i els pocs viatges que he fet en bicicleta, l’experiència
de la pedalada, sempre m’ha estat molt més plaent i intensa que qualsevol altre
viatge amb un altre tipus de mitjà de transport. La velocitat de la bicicleta
et permet contemplar i absorbir el paisatge de forma tranquil·la, gaudint de cada
detall i podent parar quan et plagui, i en viatges més o menys llargs també et permet
moure’t amb més rapidesa que si ho fessis a peu.
Tot va començar l’any passat. Era l’estiu quan van
passar dos llibres per les meves mans. Primer un que es deia “En Noruega”, escrit per León Lasa, després un altre que duia per títol “Rodamon”, escrit
per Xavi Narro. El primer era un llibre que parlava en primera persona d’un
viatge a Noruega des de Bergen fins al Cap Nord, durant la primavera i en
vaixell. L’altre relatava un viatge en bicicleta sortint de Barcelona i que
donava la volta al món en uns 15 mesos. Tant l’un com l’altre van ser dos llibres que em van fer somniar.
Quan vaig acabar de llegir el segon llibre vaig
començar a donar voltes a la idea de fer un viatge en bicicleta. Havia de ser
un viatge llarg, no com els que havia fet fins ara que no superaven els 600 km.
Tampoc tenia ganes de pedalar per països massa exòtics on necessités visats, hi
hagués conflictes bèlics o no tingués avituallaments en 5 o 6 dies. O sigui, volia que fos llarg però només
m’hagués de preocupar per la meteo, pedalar, menjar i dormir.
Vaig estar mirant un mapa d’Europa, concretament vaig mirar la
pàgina d’internet de l’
Eurovelo. Es tracta d’una mena de GRs que travessen tot
Europa però pensats per a fer en bicicleta. Cadascuna de les rutes que s’hi
indiquen té una temática. Per exemple, hi ha la ruta de l’”Arc Mediterrani”
(EV8), que va des del sud d’Espanya fins al sud de Grècia. N’hi ha una altra que
rep el nom de ruta de la “Costa Atlàntica”(EV1), que s’inicia a la costa
portuguesa i arriba fins al Cap Nord de Noruega. Hi vaig estar pensant llargues
estones imaginant diferents possibilitats i combinacions, fins que finalment
vaig tenir la idea definitiva: sortiria de casa, de Breda, i, seguint en major o menor
mesura una combinació de les rutes de l’Eurovelo, arribaria al punt més
septentrional de tot Europa: El Cap Nord.
Vaig fer uns primers càlculs
aproximats de distància i sortien uns 5500 km. Mirant amb més detall
l’itinerari vaig estimar que podria fer una mitjana d’uns 120 km diaris i per
tant vaig calcular que necessitaria uns 60 dies per a fer tot el viatge, amb
alguns dies de descans inclosos. Com és lògic només podria ser un viatge
d’anada, o sigui que en un moment o altre hauria d’agafar un avió. Havia de
triar si el feia de pujada o baixada. Per tant, si sortia de casa i a l’arribar
al final del viatge tornava amb avió o a l’inrevés: agafava l’avió fins al Cap
Nord i allà anava tornant a cop de pedal cap a casa. Com a alpinista que sóc la
meva mentalitat em va portar a triar la primera opció: tirar sempre direcció
nord, o “amunt” com diríem eufemísticament, sortint d’una zona de confort per
anar trobant a mesura que s’avança en el camí un paisatge més rebel i inhòspit.
Seria el símil de fer un cim però aquest cop mitjançant una bicicleta. Això
també va condicionar l’època en què podria fer el viatge. Per la feina que tinc
m’era impossible agafar els mesos de la canícula d’estiu (juliol i agost), per
tant vaig decidir fer el viatge els mesos de maig i juny.
Un cop triat el recorregut del viatge i els dies, quedava una feinada per a preparar-lo ja que, a més, la falta d’experiència en
viatges tan llargs feia que tot ho hagués de planificar des de zero. El fet que
l’inici del viatge sigui en un clima mediterrani i finalitzi en un clima
pre-àrtic m’obliga a tenir un repertori molt variat de roba, i això vol dir
més pes. Finalment, incloent la tenda, eines de reparació, seguretat, utensilis
de cuina, aïllant, roba, sac de dormir, electrònica …., el pes total de les
alforges arriba a uns 14 kg.
Tot està preparat per a que l’1 de maig inicïi el
llarg viatge. Serà un primer cop de pedal al que després n’hi seguirà un altre, un
altre, i un altre… A cada pedalada el paisatge canviarà, potser serà de forma
molt sutil, però la perspectiva i la llum modificaran la meva percepció de
l’entorn. El viatge s’iniciarà a Catalunya.
Entraré a França per la Jonquera, llavors aniré remuntant la costa Mediterrània
fins a Montpeller. A partir d’aquest punt aniré per l’interior, direcció Lió i
després cap a Basilea. En aquest punt entraré a Alemània i seguiré el gran Rin
de sud a nord fins gairebé la desembocadura per anar a buscar Amsterdam, on hi
faré parada durant 5 dies. Allà em trobaré amb la Sandra, la meva companya, trobada que em permetrà descansar uns dies, alhora que gaudir de la seva companyia i fer turisme plegats. Un cop deixi Amsterdam seguiré la costa atlàntica, creuant
el riu Elba per travessar tota la península danesa del Jutland fins al punt més
nòrdic de Dinamarca, on agafaré un ferri fins a Oslo. Des d’Oslo ja “només
quedarà” pedalar fins a Trondheim per l’interior de Noruega i, un cop aquí, aniré seguint la costa passant per les illes Lofoten fins arribar al Cap Nord.
Començaré sortint de casa, de la quotidianitat. M’aniré adaptant a
l’entorn: a les ciutats buscaré els albergs per a dormir. Al camp, la tenda serà
el meu sostre. Poc a poc aniré deixant
els ambients més urbans per anar a buscar el cantó més salvatge
d’europa: EL GRAN NORD.
