dilluns, 27 de juny de 2016

Objectiu assolit!!! Ja he arribat al Cap Nord!!! Darreres etapes



 

 

46a. ETAPA: 20 de juny, Trømso – Olderdalen, 80km.

S’aixeca el dia plujós. Valoro la possibilitat de visitar una mica la ciutat de Trømso durant el matí, però finalment, i després de comprar quatre coses, em decanto per marxar ja amb la bici, un cop vista la catedral de la ciutat. Durant el matí la pluja m’agafa de ple, i m’he de refugiar en un lavabo públic per poder parar  a descansar i menjar una mica; i és que té calefacció i està molt net: no es pot demanar més… A la tarda, el dia va millorant, i puc plantar la tenda en un lloc tranquil i agradable. 

Moderna catedral de Tromso. Per pluja i mandra no vaig visitar gaire res més de la ciutat.

Darrera aquest paller s'hi entreveu una bonica vall glacial amb la seva típica forma de U.

Segons aquesta enganxina algú se'm va avançar ambla idea del viatge. El dubte és en quin sentit ho van fer, ja que la gran majoria de gent ho fa de nord a sud.
        

47ª. ETAPA: 21 de juny, Olderdalen – Alteidet, 132 km.

Dia sense gaires complicacions a destacar. Ha estat un dels pocs dies on no he tingut cap imprevist, i on el temps, a part de caure quatre gotes, m’ha respectat. Però al vespre, i aprofitant la pujada de temperatures, un núvol de mosquits em venen a fer una visita mentre faig el sopar; em deixen fet un colador, i amb mig litre menys de sang.

Vistes sobre un dels molts fiords. Estic buscant lloc on acampar. Aquest no em convenç: massa inclinat, però la vista és bonica.

Quan veig cases en mig del no-res com aquesta, envoltades de natura i únicament una pista per arribar-hi sempre penso. "i de què deuen viure aquesta gent?".

Les muntanyes del fons formen part d'una serralada que amb prou feines passa dels 1000m. d'alçada, però molts alpinistes hi veuen possibilitats d'obrir vies. Segur que encara queda algun cim verge...

48ª ETAPA: 22 de juny, Alteidet – Aissaroaivi, 156km.

Avui arribo a Alta, sota la pluja; alta és la darrera ciutat gran abans d’arribar a Cap Nord. Com que no trobo un càmping que m’agradi, decideixo continuar i passar de llarg d’Alta. A més, un turista m’assegura que en 20 kilòmetres me’n trobaré un. No te’n pots refiar mai d’un turista, ja que acabo tornant a fer acampada lliure, quan ja porto 60km. més dels previstos, i en mig del no-res. L’espai on acampo és una mena d’altiplà d’uns 100km. de llarg,  on gairebé no hi ha res a part de la carretera i alguna casa de pastors samis.

Curiosa església d'Alta; em van dir que representava una aurora boreal. Tot i ser la capital de Finnmark, alta no em va agradar gens.

Paisatge immens, on durant 110km. no hi ha pràcticament res; només tundra, petits bedollars i zones humides.

Per un moment sembla que el dia vulgui arreglar-se. Resulta ser un miratge.

Enèssim dia d'acampada lliure; avui ha estat ben bé per força. Impossible trobar un càmping...

49ª. ETAPA:23 de juny, Aissaroaivi – Honningsvag, 140km.

És curiós, però durant tot el dia em trobo que plou, fa vent o està tapat, i de nit surt el Sol! Tan tés així que, aquesta matinada, avorrit de que el sol no em deixi dormir, decideixo esmorzar  a les 03:00A.M.; curiosament a les 7h torno a esmorzar,  i a les 11h altre cop.  No sé si m’obre més la gana: que hi hagi llum tota la nit o cremar tantes calories. Avui segueixo fent kilòmetres, buscant un trist càmping. Em diuen que fins a Honningsvag, que és a 90 km., no en trobaré cap.
Amb la idea que podré dutxar-me després de quatre dies vaig fent kilòmetres. Travesso el mar, passant per un túnel que s’enfonsa uns 200 metres sota el seu nivell. “Només” té 7,5km.  De longitud, però se’m fan molt llargs,  freds i foscos.
Finalment arribo a Honningsvag, on un ciclista francès anomenat  Michel em recomana un alberg, on decideixo passar la nit; a només 30 kilòmetres del Cap Nord!!!

Amb en Hans, un paio que s'ho ha sabut muntar molt bé, i és que viatjants en bicicleta n'hi ha tants tipus i estils com ciclistes.

Mirant aquests paisatges  de vegades em dóna la sensació que a l'interior de Noruega hi ha més superfície d'aigua que de terra.

Les cases d'aquesta zona tenen el WC a fora. És la caseta de l'esquerra de la imatge.

50ª. ETAPA: 24 I 25 DE JUNY, dia de cim!, 30km. bici + 20km. a peu.

Aquests dos dies els he posat junts, perquè gairebé els vaig empalmar. Ho he titulat dia de cim perquè les sensacions i emocions van ser molt intenses. Serien semblants a quan en alpinisme arriba el dia que toca intentar fer cim; moltes coses se’t remouen per dins: recordes la idea inicial del projecte, com a poc a poc va anar agafant forma. Després també vas rec ordant moments d’aquest llarg viatge que t’ha portat fins aquí, i que ara només ets a unes hores de culminar-lo.

Doncs bé, tornant als fets, a l’alberg hi conec en Michel, un paio de Lió, que ahir va arribar a Cap Nord en bicicleta. Em comenta que va tenir molt vent i fred (de fet té una ferida a la punta del nas conseqüència del fred), i que va caure de la bici diverses vegades. Tota l’estona em diu:”He tenido miedo de verdad, por primera vez”. Just abans d’atacar cim, comentaris com aquests posen llenya al foc, i fan que tinguis dubtes. La meteo marca vent i molta pluja. Amb aquest pronòstic decideixo inicialment esperar un dia, a veure si hi ha millora en el temps. 

Curiosament, durant el matí, el temps que observo no quadra amb aquest pronòstic, i sembla que tendeix a fer bonança. Això d’estar parat sense fer res em costa, els dimonis se’m mengen. Finalment, decideixo  intentar-ho. En alpinisme hi ha una dita que diu: ”per sobre de la força hi ha la técnica, però per sobre de la técnica hi ha l’estratègia”.  Seguint aquesta dita, planifico molt bé l’estratègia, ja que vull fer el Cap Nord turístic o oficial, i el Cap Nord real, i quedar-m’hi a passar la nit.

Començo a pedalar molt tard, cap al migdia. La pujada al Cap Nord turístic és de només 30km., però no hi ha res pla; tot són rampes de pujada o de baixada mantingudes al 9%. Finalment, i després d’esbufegar durant hora i mitja, arribo a cim!

Finalment opto per tirar amunt, malgrat la previsió. I és que alguna cosa em diu que avui és el dia.

Pujant els primers km on deixo les últimes cases. L'aigua sembla un mirall, no hi ha gota de vent.


El Cap Nord turístic, situat dalt d'un penyasegat de 300m, sempre ple de gent.

Foto de cim, amb l'estelada i el meu petit país sempre present.



És curiós la diferència de sentiments que se’m produeixen a mi, després d’un viatge tan llarg i amb tant esforç, amb els del turista que baixa de l’autocar i només ha de caminar 100 metres per assolir el mateix punt. Ho veig en les cares de la gent; per a ells és un punt més d’un viatge programat.


Mentre busco algú que em faci les fotos de rigor se m’acosta l’Anja, una noia noruega que és guía turística. S’interessa pel meu viatge, i parlem una estona de Catalunya, de Noruega i de les nostres vides. L’escullo com a fotògrafa oficial de cim. Però ella ha de tornar amb els seus clients i ens acomiadem.

L'Anja, la meva fotògrafa oficial a Cap Nord; el barret que porta és per a que els turistes la reconeguin com a guia.

 
Foto de cim amb la meva companya de viatge (Em refereixo a la bicicleta, no a la noia japonesa que es veu darrera...) Realment calen poques coses per viatjar...

Amb el dit assenyalo l'autèntic Cap Nord. a la tarda aniré cap allà, a passar-hi la nit.

Com segueix fent un dia fantàstic i assoleiat decideixo seguir amb la meva estrategia. Demano als treballadors del complex turístic si puc deixar la bicicleta i altres coses durant una nit allà guardada. Em diuen que sí, que tenen una sala on guardar les coses sense problema. Agafo el mínim i imprescindible per passar la nit allà, i començo a caminar en direcció a l’autèntic Cap Nord.

Ja començant a caminar cap a l'autèntic Cap Nord. A falta de motxilla, tiro d'alforges.

M’equivoco en l’itinerari, i anant camp a través, i després de 3 hores,  arribo a una platgeta de gespa, a només 1,5km. de l’objectiu.  Just en aquell moment arrenca la pluja. Són les 18h, planto la tenda ràpidament. Plou amb intensitat, i les ràfegues de vent mouen la tenda com si fos una joguina. Intento dormir, però és impossible. Sembla que el pronòstic del temps s’està complint, tot i que  més tard del previst. La meva única esperança és que tard o d’hora el cel es cansi de ploure. Cap a la 1:30h de la matinada sembla que la pluja afluixa; el vent no. És ara o mai! Esmorzo un amica, recullo les coses i la tenda, tota xopa, i arrenco a fer l’últim tram que em falta per arribar al Cap Nord autèntic. Després d’arribar-hi en la soledat més absoluta a les 3 de la matinada, començo el retorn cap a l’altre Cap Nord. He d’esperar que obrin el centre, a les 7 del matí, envoltat per un temps gèlid, ventós, i emboirat, però he de recuperar la bici i la resta de coses.

La fita de la dreta marca l'autèntic Cap Nord, anomenat Knivskjellodden. al fons a l'esquerra hi ha el Cap Nord turístic.

L'autèntic Cap Nord! Ho he aconseguit!!


Finalment, després de tant de temps de perseguir un somni, aquest somni s’ha fet realitat. D’ara endavant esborraré la paraula impossible  del meu vocabulari

dijous, 23 de juny de 2016

Mala experiència en el ferri, m'escapo en avió!



42a. ETAPA: 16 de juny, Å -  Fiskebol, 165km.



Després d’un merescut semidescans, arriba l’hora de tornar a agafar el cavall. La jornada l’inicio a la punta més occidental de les illes Lofoten, i travessant illes i fiords en direcció nord-oest,  arribaré a l’embarcador de Fiskebol. Durant els primers kilòmetres ja comprovo que el temps està canviant. Hi ha vent moderat de cara, que em dificulta la progressió. Per sort, el paisatge és fantàstic, i el sol llueix gairebé tota la jornada. Durant el dia em creuo algún altre ciclista que finalment, cansat de pedalar contra el vent, acaba arrossegant la bicicleta a peu per poder fer alguna pujada. Jo, cansat però content, acabo arribant a l’embarcador. A només 50 m. hi  trobo un lloc tranquil i amb bones vistes on paro la tenda.
 
Paisatge de postal a 50m. del mar
En aquesta zona hi ha moltes platges d'aigua turquesa i de sorra blanca i fina, amb la diferència que hi ha coníferes enlloc de palmeres, i que hi fa un fred de l'hòstia!

 
Aquest és el port de Svolvaer, el poble més gran de les Lofoten.

 
Una petita església blanca de fusta al mig del fiord posa la nota humana en aquest entorn tan salvatge.

Llum de les 12 de la nit, des de la tenda, arran de mar.

 43a. ETAPA: 17 de juny, Fiskebol – Andenens, 156km.

Igual que el dia anterior, avui segueix bufant el vent, però a més els núvols fan acte de presència, i s’han apropiat del cel. Sembla que avui no veuré el Sol. Ja tindré sort si no em mullo… El temps i el kilòmetres van passant; els petits pobles de pescadors van desapareixent, i el paisatge es va tornant més desolat, més cru, menys acollidor. El fred i la humitat van guanyant terreny, i tot i la roba d'abric que porto, estar gaire estona parat em fa venir calfreds. Hi ha estones en què el vent em recorda la tramuntana empordanesa, però amb temperaturas molt baixes.  Finalment arribo a Andenes, on l’endemà tinc previst agafar un ferri. Per continuar la ruta.
Abans que els núvols s'imposin passo per aquest pont, un dels molts que hi ha per travessar els fiords.
 
Mala mar, tramuntana forta i aquest cel que pesa i no deixa que el sol escalfi.
Avui el paisatge canvia,  a mesura que m'acosto a Andenes. Els arbres van desapareixent, i apareixen moltes zones planes i humides com aquesta.

 44a. ETAPA: 18 de juny, Andenes

Avui he parat la tenda al costat del ferri per a què no se m’escapi, ja que surt a primera hora del matí. Ha estat una nit mogudeta, el vent no ha parat de bufar. Un cop ja dalt del ferri, i just sortir de la bucana del port, el ferri es comença a moure com si estigués en una muntanya russa: amunt i avall, dreta i esquerra. Comencen a haver-hi les primeres persones que tenen vomitera. Resisteixo, però finalment jo també acabo treient tot l’esmorzar; pensar que aquest malson durarà dues hores més em fa venir vertígen! Mitja hora després d’haver sortit, el capità anuncia que, per mala mar, el ferri ha de girar cua i tornar a port. Mitja hora més per intentar tornar a entrar al port, sense poder-ho aconseguir. A la fi, entrem al port, i la calma torna. S’anul·len tots els ferris que surten d’Andenes avui.

Una de les poques coses curioses a Andenes és aquest gran far, al punt més septentrional de la costa.
No sé què fer: no se sap si demà el mar estarà en millors condicions. Vaig a l’oficina d’informació; valoro opcions per sortir d’aquest cul de món. Sóc en una punta nord d’una illa. Sortir d'aquí en bici representaria tornar enrere i fer uns 400km. extres, per anar al meu destí. Finalment, i després de molt donar-hi voltes, opto per anar  al petit aeroport d’Andenes. Trio l’opció més rápida: demà diumenge a les 13:00h, surt un avió cap a Tromso. No vull tornar a repetir l’experiència d’ahir, encara tinc tot l’estòmac regirat…
Durant aquest dia d’espera coincideixo amb en John; sabia que ens tornaríem a trobar. Com el temps a fora és horrorós, ens passem la meitat del dia a l’oficina d’informació del poble, tirant de WiFi i de calefacció.

45a. ETAPA: 19 de juny, Andenes – Tromso (avió)

Diumenge segueix fent un temps tapat i ventós. Avui l’única feina que tinc és empaquetar la bici i agafar un avió que m’ha de dur d’Andenes a Tromso. Aquest canvi de plans implica que em salto una jornada de bici que tenia planificada; miraré de recuperar-ho més endavant…

L’aeroport d’Andenes és un petit edifici, on quatre persones ho maneguen tot: facturació, seguretat, suport a pista…Dec caure bé als treballadors, perquè em conviden a un café. O potser és perquè se m’han quedat la càrrega de gas, i ara els sap greu?

La bicicleta, un cop acabat l'empaquetament a la terminal de l'aeroport.
 
L'avió que he agafat, un vol de 25 minuts. emquedo una estona per comprovar que tractin la bici amb cura.

Bé, el cas és que agafo l’avió i arribo a l'aeroport de Tromso cap a les 13:30 h.  Vaig al hostel a passar-hi la nit. És un d’aquests hostels atapeïts, on hi ha gent de totes les edats i nacionalitats, amb una característica comuna: tots parlen un anglès més que correcte.

El hostel de Tromso. Per fora sembla una casa més, però per dins és un laberint d'habitacions i passadissos.

dissabte, 18 de juny de 2016

Cap a les Illes Lofoten


37ª. ETAPA:  11 de juny, Berg – Nesna, 120 km.

Trobo aquesta cabana abandonada dins del bosc, tota una temptació per passar-hi la nit per a un rodamón com jo. Llàstima que la jornada tot just acaba de començar...

Avui resulta ser un dia estressant, ja que vull fer uns 120 km., i, a més, he d’agafar tres ferris. O sigui, m’he d’adaptar a tres horaris diferents,  i arribar a una hora decent al final de la jornada. Avui travesso ja els primers túnels dels molts que hauré de fer fins arribar al nord. La veritat, descobreixo la sensació agradable de pedalar amb desnivell zero i sense vent en contra durant una estona.

Un dels molts túnels, on sempre hi ha llum al seu final.
Bonica església en un dia radiant. Llàstima que a molts llocs la informació només està en norueg. No arribo a entendre el què, però resulta ser un centre important al mig de no res.


Me n’adono durant el dia que no hi ha gairebé ningú per on passo, ja que els únics vehicles que em creuo a la carretera són els mateixos que després em trobo als ferris. O sigui, tots fem la mateixa ruta.


Encara que no ho sembli aquest mirall és el mar. Estrany, oi'

Després de força dies fent acampada lliure, a Nesna aniré a un càmping. Allà, l’encarregat em diu on he de plantar la tenda, i em posa al costat del bar. Res em feia en aquell moment que justament aquella nit (nit sense nit) celebrarien una mena de festa que acabaria amb un borratxo pixant al costat de la meva tenda, i, a més, unes noies, també borratxes, intentant  entrar-hi…I jo cridant, a la una de la matinada, que vull dormir! Es nota que no han pedalat 120km…

38ª. ETAPA: 12 de juny, Nesna – ForØy, 120km.

El dia s’aixeca tapat, però de moment aguanta sense pluja. Al migdia em creuo amb una cursa popular; d’on han sortit tants participants? Però si no hi ha ningú en aquest poble! Penso que igual són figurants. Fins i tot un avi de més de 80 anys hi participa, caminant amb el seu bastó.

Cursa popular. Cadascú corria com podia o com volia. Era interessant observar com cadascú tenia el seu estil. No hi havia ningú que corrés igual. Vaig arribar a la conclusió que podia dir aproximadament l'estil de tothom a partir de l'expressió de la seva cara.
 
Megapont per saltar l'aigua sense mullar-se.


Sembla com si algú hagués posat en fila aquestes muntanyes. Potser una invitació a  fer-ne una darrera l'altra? Tot una temptació que hauré de resistir...

39ª. ETAPA: 13 de juny, ForØy – Salststraumen,  119km.

Començo el dia fent una cursa amb un petit  xai, a més de 30km/h., i que gairebé la guanya ell...Molt sorprenent el comportament de l'animal, crec que simplement tenia ganes de jugar amb mi...

Una de les moltes parades d'autobús. Un bon lloc on dormir si no tens altra cosa i el temps és horrorós. Cal tenir recursos!

Després coincideixo amb en John, un cicloturista anglès que es passa mig any viatjant en bicicleta. Pel que em diu, es dirigeix a Cap Nord, però sense  un itinerari gaire clar, va improvisant. Com que anem en la mateixa direcció, decidim pedalar junts aquesta jornada. Al vespre, els nostres camins se separen; cadascú té el seu estil de viatge. Ell prefereix fer menys kilòmetres al dia, i a mi m’interessa fer-ne més, i poder parar un dia, de tant en tant. És com la faula de la llebre i la tortuga, ( jo sóc la llebre); qui sap si en un futur ens tornem a trobar…  

Amb en John, esperant un ferri; El paio anava amb sandàlies, i feia un fred de collons...!

En John pedalant decidit, tot i la pluja.
Un camp de cotoneres, molt comú en aquesta zona.

40ª. ETAPA: 14 de juny, Salststraumen - Å, 40 km.

Durant tota la nit no ha parat de ploure, i l’aigua acaba entrant a la tenda. Avui, de fet, és dia de transició, ja que només he de fer uns 30km. en bici  fins a Bodo,  i allà agafar un ferri que em portarà a les illes Lofoten, concretament a Moskenes. Arribo xop i hipotèrmic al port. Per sort, puc aprofitar les tres hores i escaig de viatge per assecar tenda, sac i roba. Això sí, fent una mica d’espectacle al  vaixell, i perdent la vergonya davant els turistes.

Aprofitant el solarium del ferri per assecar la tenda. Alguns motxilleros van aplaudir la idea...
Un cop a Moskenes, trobo  allotjament en un alberg de la població d’Å, ras i curt, aquest és el nom. Tot i ser unes illes turístiques, les Lofoten no han perdut de moment el seu encant. Aquest primer dia només em dóna temps de fer-hi una primera ullada.

Mirant de recuperar temperatura, estil corb marí, després dels molts ruixats del dia.

El llogarret anomenat Å. L'alberg on m'allotjo és una de les grans cases vermelles amb vistes al mar.

En arribar a Å sentia molta olor de bacallà. Finalment vaig saber el perquè: hi ha molts assecadors a l'estil tradicional repartits pel poble. Un d'aquests és el de la imatge, mirant cap a l'interior.

41ª. ETAPA: 15 de juny, "Descans" a Moskenes, Cim del Munkan, 19km.

Aprofito el dia d’avui per al manteniment de la bicicleta, rentar roba, comprar menjar i fer una ascensió relativament senzilla a un cim, per poder tenir vistes sobre l’illa.Seguint les recomanacions de la recepcionista del hostel on m’allotjo,  em decanto pel Munkan, una muntanya nevada de només 771 m., i és que aquí la cota de neu es troba als 300-400m., fins i tot hi ha llacs glaçats a cotes més baixes.

La primera part de l’excursió m’acompanya l’Anaïs, una noia francesa que també s’allotja a l’alberg, però a mitja pujada se’n torna cap avall, ja que avui ha d’agafar un ferri cap a Bodo i és l’últim del dia.

Amb l'Anaïs, la primera part de l'excursió. En només mitja hora ens hem equivocat dues vegades de camí. Senyalitzen molt poc.

Dalt del cim del Munkan, amb la mini estelada. Al fons es veuen parcialment el fiord i el mar.

Quantes possibilitats per escalar que ofereixen aquestes muntanyes...Sembla mentida però aquest llac semi-glaçat es troba a només 300m. d'alçada.

A part de l’Anaïs, al hostel coincideixo amb gent molt divertida, com el xinès amb qui comparteixo habitació i que viatja sol. És un home ja una mica gran, que parla un anglès pitjor que el meu, però sempre accelerat. Em fa molt de riure, i crec que jo a ell també. Ell paio m’explica que té previst patejar-se totes les capitals escandinaves en pocs dies. Podríem dir que és un turista accelerat…
Amb en Swei. M'explica que avui ha anat a escalar una muntanya amb un grup de turistes, i que s'ha cansat molt...10 segons després de fer la foto ja dormia, a les 6 de la tarda, baldat...què divertit!